El Centre de la Imatge Mas Iglesias presenta a partir del 10 d’octubre i fins al 7 de desembre l’exposició fotogràfica «La Caputxinada. Crònica gràfica», de Guillem Martínez, un recull d’imatges captades durant els fets que van passar al convent dels pares caputxins de Sarrià entre el 9 i l’11 de març de l’any 1966. La mostra aplega 51 imatges, 22 de les quals són còpies de l’època i 29 còpies modernes: sempre es tracta de reproduccions d’emulsions de sals de plata sobre paper fotogràfic. L’exposició és possible gràcies a la col·laboració del CIMIR, l’Arxiu Nacional de Catalunya i el Centre de Lectura de Reus. Es podrà visitar de dimarts a dissabte de 10:30 h a 14:00 h, i de les 17:00 h a les 19:30 h.

Amb el nom de Caputxinada es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, Barcelona, entre el dimecres 9 i el divendres 11 de març de 1966 amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s’havien d’aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat.

L’acte, que va aplegar més de cinc-centes persones entre delegats i representants estudiantils, intel·lectuals i professors, s’inicià a dos quarts de cinc de la tarda. Un hora després la policia va comparèixer davant del convent i va exigir la dissolució dels concentrats, començant a demanar la documentació a les poques persones que en sortien. Això va provocar que la resta d’assistents es quedessin dins de l’edifici produint-se un setge de quaranta-vuit hores durant les quals els estudiants i intel·lectuals van conviure com a hostes dels frares en unes condicions de subsistència cada cop més dures però en un ambient de germanor que s’aprofità per organitzar grups de debat, taules rodones i lliçons magistrals.

El divendres, tercer dia de la tancada, coincidia amb la reunió setmanal habitual matutina del consell de ministres presidit pel general Franco. Segons recull la bibliografia més solvent (vegeu text introductori de Paul Preston), el ministre de la Governació, el també general Camilo Alonso, un cop va acabar d’explicar als reunits el que estava passant al convent, va rebre instruccions del general Franco, que veia l’assemblea amb ulls menys complaents, perquè marxés de la sala i donés ordres a la policia per entrar en el convent i dissoldre la reunió il·legal. I així va ser. La policia va forçar la porta del convent i va obligar a sortir els reunits.

Era l’hora de dinar. Al mateix atri conventual, els policies de la secreta van anant recollint lentament la documentació: la majoria d’assistents foren deixats anar, mentre que invitats, indocumentats i estudiants fitxats o sospitosos foren posats a banda i conduïts a les dependències de la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana per ser interrogats. Uns pocs, poquíssims, van amagar-se o van poder travessar el filtre policíac.

A partir de llavors l’aparell repressor va poder fer anar els seus tentacles -acadèmic, administratiu, policial, judicial, militar, de vegades familiar...- per tal de processar aquella gernació d’agitadors i els no pocs que, sense assistir-hi, es van solidaritzar per aules i carrers de la ciutat.

El reportatge
La crònica gràfica de la Caputxinada reuneix les imatges captades per Guillem Martínez, des de dins estant, durant els dies del setge, així com d’altres preses immediatament després. Es tracta de les imatges del rodet que portava quan s’inicià l’acte (21 fotogrames) així com les dels dos que foren introduïts clandestinament (de 30 i 16 imatges respectivament).

Guillem Martínez, fotògraf aficionat, era un dels estudiants convocats com a delegat de curs de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Va assistir a l’Assemblea amb la particularitat de portar un equip fotogràfic força complet (cambra reflex de pas universal, objectius, filtres, flaix i una munió de bombetes, cèl·lula fotoelèctrica i un rodet de 21 fotografies blanc i negre). Tot i que l’acte era clandestí va ser autoritzat per la junta de delegats a fer fotografies de caire documental de la reunió. Però les coses es precipitaren quan es modificaren radicalment les característiques de l’assemblea i la situació dels assistents.

El testimoni de les imatges seria l’evidència d’uns fets que havien de donar-se a conèixer. Per aquest motiu i quan va esgotar el material, va aconseguir que el pare provincial, única persona a qui era permès d’entrar i sortir sense impediments, introduís de contraban dos rodets més. Tot el material va ser amagat al convent quan la força pública l’envaí i va resistir l’escorcoll dels espais, més aviat adreçat a la recerca de gent amagada. Dies després, quan la calma va retornar a les instal·lacions conventuals, l’autor va poder recuperar sense problemes equip i rodets i va aprofitar per acabar d’impressionar el serrell d’un d’ells.

Després de les vicissituds que imposava la forçosa clandestinitat i un cop arribada la normalitat institucional del país, l’any 1996 els negatius originals supervivents així com negatius produïts pel repicat de tiratges d’època, quan els negatius s’havien perdut, van ser dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya a la seu recentment inaugurada a St. Cugat del Vallès.

La primera exposició es va fer a la seu del Centre Cultural Blanquerna, espai cultural de la Generalitat de Catalunya a Madrid, el mes de setembre de l’any 2001, essent delegat el senyor Josep Gomis i Martí. La col·lecció que ara s’exhibeix a Reus es, bàsicament, la produïda llavors. Sempre que s’ha pogut s’ha donat prioritat a la tria de còpies d’època -vintage en diuen els especialistes-, de dimensions variades, provinents de tiratges de caràcter amateur fets en condicions precàries i de clandestinitat. La resta són imatges originades en un laboratori professional trenta anys després.

L’autor
Guillem Martínez i Molinos, nascut a Barcelona i resident a Reus, va acabar els estudis d’Enginyeria Industrial l’any 1970 i els de Ciències Econòmiques al final de la dècada. Una bona part de la seva vida professional es va desenvolupar a l’empresa pública, primer al complex industrial de la Pobla de Mafumet i després a la direcció general, a Madrid, on va residir durant 20 anys. Posteriorment, i amb col·legues companys d’estudi, va fundar una consultoria industrial a Barcelona, que enguany ha fet el quinzè aniversari. Jubilat, encara hi col·labora episòdicament. Ha publicat treballs sobre aspectes econòmics de la guerra civil espanyola i prepara un llibre en relació amb els subministraments de carburants als franquistes per una gran multinacional americana, que després seria part important i de llarg abast en el desenvolupament del sector a Espanya, incloent-hi la refineria petroquímica del Tarragonès, inaugurada 40 anys després de l’inici de la guerra civil.

Exposició bibliogràfica a la Biblioteca Central de Reus
Paral·lelament a l’exposició fotogràfica del CIMIR, la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus també presenta, entre el 5 i el 17 de novembre, una exposició de llibres i documents relacionats amb els fets de la Caputxinada, amb l’objectiu que la ciutadania interessada pugui conèixer publicacions que expliquen i reflexionen a l’entorn d’aquest esdeveniment històric que va ser clau en la conformació d’un bloc opositor d’orientació democràtica.

A més, s’han programat dues conferències al Centre de Lectura amb la participació de testimonis directes d’aquells fets. La primera es farà el dia 30 d’octubre a les 19:30 h a la sala d’actes de l’ateneu reusenc i la protagonitzarà Josep C. Vergès, economista, qui parlarà de “Vivències i testimonis de la Caputxinada”. L’altra conferència du per títol “Discursos i entusiasmes jovenívols: la Caputxinada i la política universitària del PSUC”, a càrrec de Pere Gabriel, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.

Fragment de «Franco, caudillo d’España»:
«El 9 de marzo de 1966 se fundó un sindicato democrático estudiantil en el convento de capuchinos de Sarrià, en Barcelona. En el Consejo de Ministros del día siguiente [sic, se trata de una errata del autor, en realidad fue el día 11] , Alonso Vega dio una versión aguada del suceso. Franco, que parecía completamente distraído, le interrumpió de pronto y pintó un cuadro más detallado y negro. Después ordenó a Alonso Vega que abandonara la reunión y diera órdenes para que desalojaran del convento a los ocupantes. Don Camilo se puso firme y solicitó permiso para salir. A los veinte minutos volvió, solicitó permiso para hablar e informó: “Mi general, las órdenes han sido cumplidas sin bajas en ambas partes».
Preston, Paul.- Franco, caudillo de España.- BCN: Grijalbo, 1994 (p.901)