El El Govern de Reus ha recuperat el Castell del Cambrer, l’edifici conservat més antic de la ciutat i que representa els orígens de Reus, per aprofitar el seu valor patrimonial i històric i destinar-lo a usos institucionals, cívics i culturals.

El nou espai remodelat es denominarà Centre Cultural Castell del Cambrer. Amb les obres, iniciades el primer trimestre d’enguany, s’ha posat en valor el simbolisme d’un edifici construït el s. XII i que al llarg del s. XX es va reformar en diferents ocasions per destinar-lo a la seu de l’Arxiu Municipal.

Les obres que s’han executat, segons el projecte encarregat per la regidoria d’Urbanisme, tenen per objectiu donar resposta a les següents necessitats i requeriments: fer accessibles les plantes altes a usuaris amb cadira de rodes; fer les adaptacions normatives que permetin l’ús de la planta noble per a activitats de pública concurrència; i millorar i adaptar les instal·lacions a la normativa. Igualment, es preveuen treballs de manteniment dels acabats dels paviments i de paraments verticals. Finalment, la proposta té pendent de valorar —a l’espera de decidir-ne una nova ubicació— el trasllat de l’arxiu de notaris de la planta sota-coberta.

L’actuació té un pressupost de 144.450,00 euros (174.784,50 amb IVA) i s’han fet treballs per recuperar i posar en valor històric i patrimonial de l’edifici, i també per adequar-lo als nous usos. Així, entre altres, s’ha realitzat la reforma de l’ascensor ampliant el buc, ja que l’anterior no permetia instal·lar una cabina suficientment gran; l’adaptació dels elements estructurals i constructius i dels recorreguts d’emergència a la normativa d’incendis; les reformes de les escales principal i secundària; la dotació de l’edifici dels serveis higiènics adients; la reforma de les instal·lacions elèctrica, informàtica i d’audiovisuals; i la instal·lació d’una il·luminació nova.

A la planta baixa s’ha fet un tractament de consolidació de la pedra, deixant a la vista els espais que antigament eren de comunicació amb els edificis del costat; la reparació dels paviments o el pintat de parets i sostres, entre altres.

El Castell del Cambrer està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 2005.

El castell del Cambrer
Fins a finals del s. XIV la vila de Reus va tenir dos senyors feudals: el castlà i el canonge cambrer de Tarragona.
El castell del Cambrer, seu d’aquesta darrera autoritat, es va bastir a mitjans s. XII en un lloc preeminent, a prop de la cruïlla de camins des d’on es començava a configurar la vila. Amb la construcció de la primera muralla, el castell va quedar arraconat al cantó nord-est de la població, formant part del conjunt defensiu. Al s. XIV, en construir-se la segona muralla, el castell va passar a ocupar el centre de l’anomenada vila nova, sembla que sense perdre el seu poder defensiu, ja que a mitjan s. XV encara conservava el vall i a la torre hi havia algunes armes.

L’espai que ocupava el castell venia a ser llavors el que avui ocupa la plaça, tots els edificis de la banda de ponent i part de l’edifici de la Prioral. Tenia dos portals: el primer, a la banda sud, davant mateix de la porta posterior de l’església, on avui s’obre la porta de Sant Sebastià, i l’altre a la banda del Mercadal, on avui hi ha el carreró que connecta les dues places. A la planta baixa de l’edifici hi havia el celler, els magatzems i l’espai destinat a presó, i al pis de dalt hi havia la sala i com a mínim dues cambres, conegudes com a “major” i “la del senyor”. A finals del s. XV sembla que la senyoria només utilitzava el castell com a celler i presó.

La desfeta física del recinte original es va iniciar a començaments del s. XVI. El 1512, en obrir-se el carrer de Santa Maria, es va enderrocar una part del mur, i el 1514 es va rebaixar el pati per posar-lo al mateix nivell dels carrers dels voltants, fet que indica que es va començar a urbanitzar l’espai; més tard es va haver d’enderrocar una part del celler per construir la Prioral, i al llarg dels segles XVI i XVII, el Capítol en va anar venent diverses dependències fins que l’edifici va quedar reduït a l’actual casa número 4 de la plaça.

A partir d’aquest moment es va iniciar un llarg procés de degradació. L’edifici va ser habilitat com a casa d’estandants, cosa que va comportar, entre altres obres, que es construís un trespol que partia en dos pisos les arcades gòtiques de la planta noble.
La primera proposta seriosa de recuperació, el 1922, va ser obra de l’arquitecte Jeroni Martorell, llavors director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya. Es tractava d’un projecte força ambiciós que proposava reurbanitzar la plaça enderrocant les cases de la dreta del castell per obrir un carrer que connectés amb el carrer Major. Martorell volia dignificar i aïllar el castell, i només pretenia conservar les arcades originals, desfigurant l’antic pati d’armes que s’havia mantingut quasi inalterat. El projecte va topar amb l’oposició dels veïns i de l’Ajuntament, que es va negar a fer front a les obres. Ja en aquella època es va pensar en aquest edifici per acollir els documents històrics de la ciutat.

El 1941 Joan de Dalmau va comprar l’edifici a la parròquia de Sant Pere i el va donar a la ciutat el 1949, a través d’un patronat que ell mateix presidia, amb l’objectiu de dedicar-lo a institut de foment i estudis locals. En aquell moment l’edifici ocupava 160 m2 i es componia de planta baixa, dos pisos i unes golfes. El 1950, l’arquitecte municipal Antoni Sardà va fer un nou projecte de restauració, retocat el 1963, que reprenia el de Jeroni Martorell i en què se substituïen els elements gòtics autèntics que s’hi havien d’incorporar per peces d’imitació. El 1965, Ramon M. Aragó signava el tercer projecte de reforma, que en aquest cas es limitava a revalorar la part que es conservava de l’obra original, mentre que es construïa una façana neogòtica.

El mateix 1965 van començar les obres, amb l’enderrocament d’envans i trespols sobreposats, però també es va eliminar el trespol de la planta noble, que tenia un gruix de més de seixanta centímetres, i l’enteixinat original del sostre, del qual se’n van conservar dos petits fragments, avui dipositats al Museu. Però les obres es van aturar prou de deu anys, un període en què l’edifici va quedar desballestat i sense teulada. Finalment les obres es van reprendre i es van enllestir, mantenint les arcades interiors com a únics elements originals conservats, amb una façana amb una gran barreja d’estils. L’arribada al municipi de les primeres autoritats democràtiques va paral·litzar el projecte.

El nou consistori va proposar un conveni a la Conselleria de Cultura de la Generalitat en virtut del qual la Generalitat assumia els costos de reconstrucció, decoració i equipament de l’edifici amb la condició de convertir-lo en seu de l’Arxiu Històric Comarcal. El nou projecte, original del barceloní Josep Zaforca, va suposar l’enderrocament de bona part de l’obra feta, tot restaurant les arcades subsistents i reconstruint les que s’havien enderrocat, amb la solució externa d’una façana acristallada i asèptica. L’edifici, acomplint les funcions d’Arxiu Històric Comarcal i Municipal, es va inaugurar el 1986.

A partir de 1993, els problemes d’espai van obligar a traslladar part de la documentació a l’antiga escola Rubió i Ors, juntament amb els fons de l’Arxiu Administratiu municipal. El 2004, però, tots dos espais estaven novament col·lapsats, i es van tornar a iniciar converses amb la Generalitat per construir un nou edifici amb capacitat suficient per acollir tots els fons. El nou edifici, ubicat als antics magatzems de cal Xap, al c/ de Sant Antoni M. Claret, es va inaugurar el 2010, novament com a espai comú compartit per l’Arxiu Municipal i l’Arxiu Comarcal del Baix Camp.

A partir d’aquest moment, el castell del Cambrer ha restat en desús, tret d’algunes habilitacions puntuals per donar suport a festivals i celebracions ciutadanes com la Festa Major, el Festival de Circ Trapezi o el Festival Memorimage.

(A partir de fragments dels llibres Reus: del passat al present. La formació d’una ciutat, d’Ezequiel i Josep M. Gort, 2017, i Urbanisme i arquitectura a Reus, de Pere Anguera, 1988).